Durant molts anys, sense preocupar-s'hi excessivament, les autoritats de New York han anat desactivant la majoria dels botons dels passos de vianants de la ciutat en favor de temporitzadors informatitzats, ja que aquests acostumen a funcionar millor. A l'any 2004 quedaven menys de 750 botons funcionals dels 3.250 existents. No obstant això, el govern municipal no retirà del tot aquests botons deshabilitats, incitant d'aquesta forma a incontables pulsacions inútils.

En un principi, els botons romanien al seu lloc pel cost que implicava treure'ls. Però sembla ser que tot i inoperatius, aquests botons tenien una utilitat. Segons Tal Oron-Gilad de l'universitat Ben-Gurion del Negev, a Israel, els vianants, havent premut un botó, mostraven menys probabilitats de creuar en vermell. L'investigadora, havent estudiat el comportament en passos de vianants, remarca que els vianants es mostren més disposats a obeir un sistema que pretén prestar atenció a les seves interaccions.

Segons Eytan Adar, expert en interaccions humà-màquina a l'universitat de Michigan, a Ann Arbor, els botons inoperatius produeixen un efecte placebo d'aquest tipus perquè a la gent li agrada tenir una sensació de control sobre els sistemes que utilitzen. També remarca que els seus estudiants dissenyen, en moltes ocasions, programes amb un botó per desar, que no té una altra funció que donar una sensació de seguretat als usuaris que desconeixen que el programa desa automàticament el seu progrés. S'ha de veure, afegeix el Dr. Adar, com una forma d'engany benevolent per oposar-se a la inherent fredor del món de les màquines.

Aquesta és una perspectiva. Però, en passos de vianats almenys, aquests botons podrien tenir un costa més fosc. Ralf Risser, encarregat de FACTUM, un institut vienès que estudia els factors psicològics en sistemes de tràfic, estima que el coneixement dels vianants d'aquests botons i el conseqüent ressentiment sorgit de l'engany, té més pes que els possibles beneficis.

Al llarg de molts anys, sense fer cap gran controvèrsia, les autoritats de Nova York van desactivar la majoria dels botons de control que, una vegada, operaven llums de vianants a la ciutat. Els temporitzadors computats, que havien decidit, gairebé sempre funcionaven millor. El 2004, menys de 750 de 3.250 tals botons es van mantenir funcionals. El govern de la ciutat no, tanmateix, va prendre els botons deshabilitats lluny, donant-li un gran nombre de dits a pressions inútils.

Inicialment, els botons van sobreviure a causa del cost d'eliminar-los. Però resulta que fins i tot els botons inoperants tenen un propòsit. Els vianants que pressionen un botó tenen menys possibilitats de creuar abans que aparegui l'home verd, diu Tal Oron-Gilad, de la Universitat Ben-Gurion del Negev, a Israel. Després d'haver estudiat el comportament en els passos, observa que les persones obeeixen més fàcilment a un sistema que vol escoltar les seves aportacions.

Els botons inoperants produeixen efectes placebo d'aquest tipus perquè la gent té una impressió de control sobre els sistemes que utilitzen, diu Eytan Adar, un expert en interacció humans-ordinador a la Universitat de Michigan, Ann Arbor. El Dr Adar assenyala que els seus estudiants solen dissenyar programari amb un botó "guardar" que no té cap funció diferent de tranquil·litzar aquells usuaris que no saben que les seves pulsacions de tecles es guarden automàticament de totes maneres. Penseu en això, diu, com un toc d'engany benevolent per contrarestar la fredor inherent del món de la màquina.

Aquesta és una visió. Però, almenys, en els passos de la carretera, els botons de placebo també poden tenir un costat més fosc. Ralf Risser, cap de FACTUM, un institut vienès que estudia factors psicològics en els sistemes de trànsit, considera que la consciència dels vianants sobre la seva existència i el consegüent ressentiment de l'engany ara supera els beneficis.

Al llarg de molts anys, i sense fer massa enrenou, les autoritats de Nova York van desactivar la majoria dels polsadors que antany accionaven els semàfors per vianants en aquesta ciutat. Havien decidit que els temporitzadors controlats per ordinador gairebé sempre funcionaven millor. L'any 2004, d'un total de 3,250 polsadors, menys de 750 encara funcionaven. No obstant això, el govern local no va retirar els botons inactius, que van seguir atraient una infinitat de dits para que els polsessin endebades.

Al principi els polsadors van romandre deguts l'elevat cost de retirar-los, però es veu que fins i tot els botons inactius poden tenir una utilitat. "Es menys probable que un transeünt que prem un botó, travessi el carrer abans que surti l'homenet verd," recalca Tal Oron-Gilad de la Universitat Ben-Gurion del Nègueb, a Israel. Els seus estudis sobre el comportament als encreuaments li han portat a la conclusió que les persones són més propenses a obeir a un sistema que presumptament té la seva interacció en conta.

Segons Eytan Adar, de la Universitat de Michigan, Ann Arbor, i expert en la interacció entre humans i computadores: "Els polsadors no operatius produeixen un efecte placebo d'aquest tipus perquè a la gent els li agrada tenir una sensació de control sobre els sistemes que utilitzen." El Dr. Adar indica que els seus alumnes sovint dissenyen software amb un botó per 'guardar' que no té cap altre objectiu que tranquil•litzar els usuaris que no saben que això que teclegen es va guardant automàticament. "Hem de veure-ho," diu, "com una enganyifa benintencionada per compensar la fredor pròpia del món de les màquines."

Aquesta és una manera de veure-ho, però els polsadors placebo —almenys els que n'hi ha als encreuaments per transeünts— també poden amagar un costat fosc. Ralf Risser, director de FACTUM, un institut vienès que estudia els factors psicològics dels sistemes de tràfic, considera que a hores d'ara el fet que els vianants sàpiguen de l'existència del polsador i sentin rancor cap a la seva argúcia és major que els beneficis que aquest botó pugui aportar.

Durant molts anys, i sense fer gaire soroll, les autoritats de Nova York han deactivat la majoria dels botons que controlaven les llums dels passos de peatons a la ciutat. Van decidir que els temporitzadors gairebé sempre funcionen millor. El 2004 dels 3250 botons en quedaven menys de 750 funcionals. No obstant, el govern municipal no va treure els botons inutilitzats – el que segueix convidant a apretar amb el dit de forma inútil.
Al començament, els botons es van deixar degut a l’elevat cost de treure’ls, però va resultar que els botons, tot i ser no operatius, tenien una utilitat. Els peatons que apreten el botó és menys probable que creuin el carrer abans que aparegui el senyor verd, explica Tal Oron-Gilad de la Universitat de Beçn-Gurion de Negev, a Israel. Els seus estudis del comprotament a les cruïlles li han mostrat que la gent està més disposada a obeïr un sistema que respon a la seva participació.
Els botons no operatius produeixen un efecto placebo d’aquest tipus perquè a la gent li agrada tenir la sensació de control sobre els sistemes que està utilitzant, diu Eytan Adar, un expert en interacció humans-ordenadors de la Universitat de Michigan, Ann Arbor. El Dr Adar senyala que els seus estudiants sovint dissenyen aplicacions amb un botó de “guardar” seleccionable que no té cap altre funció que tranquilitzar als usuaris que no són conscients que el que teclegen es guarda de forma automàtica igualment. Cal considerar-ho, diu, com un petit engany benèvol per contrarrestar la fredor inherent del món de les màquines.
Aquesta és una manera de veure-ho. Però, com a mínim en els creuaments de carreteres, els botons de placebo també poden tenir un costat fosc. Ralf Risser, director de FACTUM, un institut vienès que estudia els factors psicològics en els sistemes de trànsit, considera que la conciència dels peatons sobre la seva existència i el conseqüent resentiment per l’engany ara supera els beneficis.