ProZ.com translation contests »
Benevolent deception: "The placebo button effect" » English to Catalan » Entry by Paula Sepúlveda (X)


Source text in English

Translation by Paula Sepúlveda (X) (#25207)

Over the course of many years, without making any great fuss about it, the authorities in New York disabled most of the control buttons that once operated pedestrian-crossing lights in the city. Computerised timers, they had decided, almost always worked better. By 2004, fewer than 750 of 3,250 such buttons remained functional. The city government did not, however, take the disabled buttons away—beckoning countless fingers to futile pressing.

Initially, the buttons survived because of the cost of removing them. But it turned out that even inoperative buttons serve a purpose. Pedestrians who press a button are less likely to cross before the green man appears, says Tal Oron-Gilad of Ben-Gurion University of the Negev, in Israel. Having studied behaviour at crossings, she notes that people more readily obey a system which purports to heed their input.

Inoperative buttons produce placebo effects of this sort because people like an impression of control over systems they are using, says Eytan Adar, an expert on human-computer interaction at the University of Michigan, Ann Arbor. Dr Adar notes that his students commonly design software with a clickable “save” button that has no role other than to reassure those users who are unaware that their keystrokes are saved automatically anyway. Think of it, he says, as a touch of benevolent deception to counter the inherent coldness of the machine world.

That is one view. But, at road crossings at least, placebo buttons may also have a darker side. Ralf Risser, head of FACTUM, a Viennese institute that studies psychological factors in traffic systems, reckons that pedestrians’ awareness of their existence, and consequent resentment at the deception, now outweighs the benefits.
Al llarg de molts anys, i sense fer massa enrenou, les autoritats de Nova York van desactivar la majoria dels polsadors que antany accionaven els semàfors per vianants en aquesta ciutat. Havien decidit que els temporitzadors controlats per ordinador gairebé sempre funcionaven millor. L'any 2004, d'un total de 3,250 polsadors, menys de 750 encara funcionaven. No obstant això, el govern local no va retirar els botons inactius, que van seguir atraient una infinitat de dits para que els polsessin endebades.

Al principi els polsadors van romandre deguts l'elevat cost de retirar-los, però es veu que fins i tot els botons inactius poden tenir una utilitat. "Es menys probable que un transeünt que prem un botó, travessi el carrer abans que surti l'homenet verd," recalca Tal Oron-Gilad de la Universitat Ben-Gurion del Nègueb, a Israel. Els seus estudis sobre el comportament als encreuaments li han portat a la conclusió que les persones són més propenses a obeir a un sistema que presumptament té la seva interacció en conta.

Segons Eytan Adar, de la Universitat de Michigan, Ann Arbor, i expert en la interacció entre humans i computadores: "Els polsadors no operatius produeixen un efecte placebo d'aquest tipus perquè a la gent els li agrada tenir una sensació de control sobre els sistemes que utilitzen." El Dr. Adar indica que els seus alumnes sovint dissenyen software amb un botó per 'guardar' que no té cap altre objectiu que tranquil•litzar els usuaris que no saben que això que teclegen es va guardant automàticament. "Hem de veure-ho," diu, "com una enganyifa benintencionada per compensar la fredor pròpia del món de les màquines."

Aquesta és una manera de veure-ho, però els polsadors placebo —almenys els que n'hi ha als encreuaments per transeünts— també poden amagar un costat fosc. Ralf Risser, director de FACTUM, un institut vienès que estudia els factors psicològics dels sistemes de tràfic, considera que a hores d'ara el fet que els vianants sàpiguen de l'existència del polsador i sentin rancor cap a la seva argúcia és major que els beneficis que aquest botó pugui aportar.


Discuss this entry