Over the course of many years, without making any great fuss about it, the authorities in New York disabled most of the control buttons that once operated pedestrian-crossing lights in the city. Computerised timers, they had decided, almost always worked better. By 2004, fewer than 750 of 3,250 such buttons remained functional. The city government did not, however, take the disabled buttons away—beckoning countless fingers to futile pressing.
Initially, the buttons survived because of the cost of removing them. But it turned out that even inoperative buttons serve a purpose. Pedestrians who press a button are less likely to cross before the green man appears, says Tal Oron-Gilad of Ben-Gurion University of the Negev, in Israel. Having studied behaviour at crossings, she notes that people more readily obey a system which purports to heed their input.
Inoperative buttons produce placebo effects of this sort because people like an impression of control over systems they are using, says Eytan Adar, an expert on human-computer interaction at the University of Michigan, Ann Arbor. Dr Adar notes that his students commonly design software with a clickable “save” button that has no role other than to reassure those users who are unaware that their keystrokes are saved automatically anyway. Think of it, he says, as a touch of benevolent deception to counter the inherent coldness of the machine world.
That is one view. But, at road crossings at least, placebo buttons may also have a darker side. Ralf Risser, head of FACTUM, a Viennese institute that studies psychological factors in traffic systems, reckons that pedestrians’ awareness of their existence, and consequent resentment at the deception, now outweighs the benefits. | Durant molts anys, sense preocupar-s'hi excessivament, les autoritats de New York han anat desactivant la majoria dels botons dels passos de vianants de la ciutat en favor de temporitzadors informatitzats, ja que aquests acostumen a funcionar millor. A l'any 2004 quedaven menys de 750 botons funcionals dels 3.250 existents. No obstant això, el govern municipal no retirà del tot aquests botons deshabilitats, incitant d'aquesta forma a incontables pulsacions inútils. En un principi, els botons romanien al seu lloc pel cost que implicava treure'ls. Però sembla ser que tot i inoperatius, aquests botons tenien una utilitat. Segons Tal Oron-Gilad de l'universitat Ben-Gurion del Negev, a Israel, els vianants, havent premut un botó, mostraven menys probabilitats de creuar en vermell. L'investigadora, havent estudiat el comportament en passos de vianants, remarca que els vianants es mostren més disposats a obeir un sistema que pretén prestar atenció a les seves interaccions. Segons Eytan Adar, expert en interaccions humà-màquina a l'universitat de Michigan, a Ann Arbor, els botons inoperatius produeixen un efecte placebo d'aquest tipus perquè a la gent li agrada tenir una sensació de control sobre els sistemes que utilitzen. També remarca que els seus estudiants dissenyen, en moltes ocasions, programes amb un botó per desar, que no té una altra funció que donar una sensació de seguretat als usuaris que desconeixen que el programa desa automàticament el seu progrés. S'ha de veure, afegeix el Dr. Adar, com una forma d'engany benevolent per oposar-se a la inherent fredor del món de les màquines. Aquesta és una perspectiva. Però, en passos de vianats almenys, aquests botons podrien tenir un costa més fosc. Ralf Risser, encarregat de FACTUM, un institut vienès que estudia els factors psicològics en sistemes de tràfic, estima que el coneixement dels vianants d'aquests botons i el conseqüent ressentiment sorgit de l'engany, té més pes que els possibles beneficis. |