ProZ.com translation contests »
Benevolent deception: "The placebo button effect" » English to Catalan » Entry by Núria Garriga


Source text in English

Translation by Núria Garriga (#24998)

Over the course of many years, without making any great fuss about it, the authorities in New York disabled most of the control buttons that once operated pedestrian-crossing lights in the city. Computerised timers, they had decided, almost always worked better. By 2004, fewer than 750 of 3,250 such buttons remained functional. The city government did not, however, take the disabled buttons away—beckoning countless fingers to futile pressing.

Initially, the buttons survived because of the cost of removing them. But it turned out that even inoperative buttons serve a purpose. Pedestrians who press a button are less likely to cross before the green man appears, says Tal Oron-Gilad of Ben-Gurion University of the Negev, in Israel. Having studied behaviour at crossings, she notes that people more readily obey a system which purports to heed their input.

Inoperative buttons produce placebo effects of this sort because people like an impression of control over systems they are using, says Eytan Adar, an expert on human-computer interaction at the University of Michigan, Ann Arbor. Dr Adar notes that his students commonly design software with a clickable “save” button that has no role other than to reassure those users who are unaware that their keystrokes are saved automatically anyway. Think of it, he says, as a touch of benevolent deception to counter the inherent coldness of the machine world.

That is one view. But, at road crossings at least, placebo buttons may also have a darker side. Ralf Risser, head of FACTUM, a Viennese institute that studies psychological factors in traffic systems, reckons that pedestrians’ awareness of their existence, and consequent resentment at the deception, now outweighs the benefits.
Durant molts anys, i sense fer gaire soroll, les autoritats de Nova York han deactivat la majoria dels botons que controlaven les llums dels passos de peatons a la ciutat. Van decidir que els temporitzadors gairebé sempre funcionen millor. El 2004 dels 3250 botons en quedaven menys de 750 funcionals. No obstant, el govern municipal no va treure els botons inutilitzats – el que segueix convidant a apretar amb el dit de forma inútil.
Al començament, els botons es van deixar degut a l’elevat cost de treure’ls, però va resultar que els botons, tot i ser no operatius, tenien una utilitat. Els peatons que apreten el botó és menys probable que creuin el carrer abans que aparegui el senyor verd, explica Tal Oron-Gilad de la Universitat de Beçn-Gurion de Negev, a Israel. Els seus estudis del comprotament a les cruïlles li han mostrat que la gent està més disposada a obeïr un sistema que respon a la seva participació.
Els botons no operatius produeixen un efecto placebo d’aquest tipus perquè a la gent li agrada tenir la sensació de control sobre els sistemes que està utilitzant, diu Eytan Adar, un expert en interacció humans-ordenadors de la Universitat de Michigan, Ann Arbor. El Dr Adar senyala que els seus estudiants sovint dissenyen aplicacions amb un botó de “guardar” seleccionable que no té cap altre funció que tranquilitzar als usuaris que no són conscients que el que teclegen es guarda de forma automàtica igualment. Cal considerar-ho, diu, com un petit engany benèvol per contrarrestar la fredor inherent del món de les màquines.
Aquesta és una manera de veure-ho. Però, com a mínim en els creuaments de carreteres, els botons de placebo també poden tenir un costat fosc. Ralf Risser, director de FACTUM, un institut vienès que estudia els factors psicològics en els sistemes de trànsit, considera que la conciència dels peatons sobre la seva existència i el conseqüent resentiment per l’engany ara supera els beneficis.


Discuss this entry