Abans no continuïs, estimat lector, haig d'advertir-te que la peregrinació a Roma que estic a punt de relatar-te va ser un desastre total. Si et penses que en aquest llibre trobaràs una història de superació, proeses físiques, força de voluntat i victòria sobre un mateix, és millor que n'abandonis ja la lectura, per estalviar-te una decepció. Com sàviament deia Aristòtil (m’imagino que seria Aristòtil, perquè era un senyor molt savi i deia moltes coses): «Feliç aquell qui ocupa el seu temps en meditar sobre els seus propis èxits, perquè tindrà molt de temps lliure».

La trista realitat és que no hi va haver gairebé cap pla o propòsit que els meus dos companys i jo no desbaratéssim al llarg del camí. De fet, vam començar incomplint la primera norma de tota peregrinació i aquesta primera transgressió va marcar el to general de tot el nostre viatge. Com he dit, un desastre de peregrinació.

La primera norma de tota peregrinació diu, senzillament, que el camí ha de començar a la porta de casa teva. Altrament, amb prou feines pot parlar-se de peregrinació. Quan un pelegrí medieval decidia caminar fins a Santiago (o era amablement convidat a fer-ho pel seu confessor amb la finalitat de purgar els seus pecats), no anava pas amb carrossa fins a Roncesvalls per començar-hi el camí. No. Es calçava les espardenyes, prenia el gaiato i el sarró, s'acomiadava de la família entre les abundoses llàgrimes dels seus parents més propers i començava a caminar els mesos que fessin falta fins arribar a la seva destinació (si els bandits, els animals salvatges , el fred, la fam o les pestes no escurçaven sensiblement el pelegrinatge, és clar).

Nosaltres, però, no teníem els tres mesos que hauríem trigat a fer el viatge sencer des de casa nostra fins a Roma a força d'espardenya i carretera. Així doncs, vam decidir de fer allò que s'hi assemblés més. Com que no podíem sortir caminant des d'Espanya, vam anar amb avió fins a una de les antigues Espanyes, per sortir des d'allà. És a dir, vam viatjar fins a Nàpols. Perquè Nàpols i Sicília, encara que sembli mentida, van ser Espanyes durant un temps. La inscripció Hispaniarum Rex que duien les monedes de Felip II, era una forma abreujada de dir «Rei de Nàpols, de Sicília i de molts altres llocs». La bella ciutat de Nàpols va ser una de les joies de la Corona espanyola (o aragonesa) durant dos segles i mig, poc temps menys que l'Argentina, per exemple. És una mostra del trist estat del nostre sistema educatiu que gairebé ningú no en sigui conscient.

Abans que continuïs, estimat lector, haig d'advertir que la peregrinació a Roma que estic a punt de relatar va ser un desastre absolut. Si esperes trobar en aquest llibre una història de superació, gestes físiques, força de voluntat i victòria sobre un mateix, és millor que deixis ja la lectura, per evitar una decepció. Com sàviament deia Aristòtil (dic jo que seria Aristòtil, perquè era un senyor molt savi i deia moltes coses): "Feliç qui ocupa el seu temps en meditar sobre els seus propis èxits, perquè tindrà molt de temps lliure".

La trista realitat és que amb prou feines va haver-hi pla o propòsit que no trenquéssim al llarg del camí els meus dos companys i jo. De fet, vam començar incomplint la primera norma de tota peregrinació i aquesta primera transgressió va marcar el to general de tot el nostre viatge. Tal com he dit, un desastre de peregrinació.

La primera norma de tota peregrinació diu, senzillament, que el camí ha de començar a la porta de la pròpia casa. Altrament, amb prou feines es pot parlar de peregrinació. Quan un pelegrí medieval decidia caminar fins a Santiago (o era amablement convidat a fer-ho per el seu confessor, per purgar els seus pecats), no anava en carrossa fins Roncesvalls per començar-hi el seu camí. No. Es calçava les espardenyes, prenia el tirapeu i el sarró, s'acomiadava de la família entre les abundants llàgrimes dels seus parents més propers i començava a caminar els mesos que fessin falta fins arribar al seu destí (si els bandits, els animals salvatges, el fred, la fam o les pestes no escurçaven sensiblement el pelegrinatge, és clar).

Nosaltres, però, no teníem els tres mesos que hauríem trigat a fer el viatge sencer fins a Roma des de casa nostra a cop d'espardenya i carretera. Així doncs, vam decidir fer el més semblant possible. Com que no podíem sortir caminant des d'Espanya, vam anar en avió fins a una de les antigues Espanyes, per sortir des d'allà. És a dir, vam viatjar fins a Nàpols. Perquè Nàpols i Sicília, encara que sembli mentida, van ser un temps Espanyes. Quan les monedes de Felip II deien Hispaniarum Rex, era una forma abreujada de dir Rei de Nàpols, de Sicília i de molts altres llocs. La bella ciutat de Nàpols va ser una de les joies de la Corona espanyola (o aragonesa) durant dos segles i mig, poc menys temps que l'Argentina, per exemple. És una mostra del trist estat del nostre sistema educatiu que gairebé ningú sigui conscient.

Abans que continuïs, estimat lector, haig d'advertir-te que la peregrinació a Roma que estic a punt de relatar-te va ser un perfecte desastre. Si esperes trobar en aquest llibre una història de superació, gestes físiques, força de voluntat i victòria sobre un mateix, és millor que deixis ja la lectura, per evitar una decepció. Com sàviament deia Aristòtil (dic jo que seria Aristòtil, perquè era un senyor molt savi i deia moltes coses): «Feliç qui ocupa el seu temps en meditar sobre els seus propis èxits, perquè tindrà molt de temps lliure».

La trista realitat és que amb prou feines va haver-hi pla o propòsit que no trenquéssim al llarg de el camí els meus dos companys i jo. De fet, vam començar incomplint la primera norma de tota peregrinació i aquesta primera transgressió va marcar el to general de tot el nostre viatge. El que s'ha dit, un desastre de peregrinació.

La primera norma de tota peregrinació diu, senzillament, que el camí ha de començar a la porta de la casa. Altrament, amb prou feines pot parlar-se de peregrinació. Quan un pelegrí medieval decidia caminar fins a Santiago (o era amablement convidat a fer-ho pel seu confessor, per purgar els seus pecats), no anava en carrossa fins Roncesvalles per començar allà el seu camí. No. Es calçava les espardenyes, prenia el gaiato i el sarró, s'acomiadava de la família entre les abundants llàgrimes dels seus parents més propers i començava a caminar els mesos que fessin falta fins arribar al seu destí (si els bandits, els animals salvatges, el fred, la fam o les pestes no escurçaven sensiblement el pelegrinatge, és clar).

Nosaltres, però, no teníem els tres mesos que hauríem trigat a fer el viatge sencer fins a Roma des de casa nostra a força d'espardenya i carretera. Així doncs, vam decidir fer el més semblant possible. Com que no podíem sortir caminant des d'Espanya, vam anar en avió fins a una de les antigues Espanyes, per sortir des d'allà. És a dir, vam viatjar fins a Nàpols. Perquè Nàpols i Sicília, encara que sembli mentida, van ser un temps Espanyes. Quan les monedes de Felip II deien Hispaniarum Rex, era una forma abreujada de dir Rei de Nàpols, de Sicília i de molts altres llocs. La bella ciutat de Nàpols va ser una de les joies de la Corona espanyola (o aragonesa) durant dos segles i mig, poc menys temps que l'Argentina, per exemple. És una mostra del trist estat del nostre sistema educatiu que gairebé ningú en sigui conscient.

"Pilgrimage to Rome" by Bruno Moreno Ramos
Before you carry on, beloved reader, I should warn you that the pilgrimage to Rome that I am about to relate to you was a perfect disaster. If, in this book, you hope to find a story of achievement, physical exploits, willpower and personal victory, it is best if you stop reading now to avoid disappointment. As Aristotle was known to say (I say Aristotle because he was a wise man and said many things): “Blessed are those that spend their time meditating on their own achievements, because they must have a lot of spare time.”
The sad reality is that there was hardly any plan or intention that my two companions and I stuck to during the trip.
In fact, we began by breaking the first rule of every pilgrimage and this first transgression marked the general tone for our whole trip. As I said, a disaster of a pilgrimage.
The first rule of all pilgrimages says, quite simply, that the journey must begin at the door of one's own home. Otherwise, one can hardly speak of a pilgrimage. When a medieval pilgrim decided to walk to Santiago (or was kindly invited to do so by their confessor, in order to repent of their sins), they didn't go in a carriage to Roncesvalles to start their journey. No. They put on their sandals, took their crook and leather pouch and started to walk for as many months as was needed to reach their destination (if bandits, wild animals, the cold, hunger or plaques didn't significantly cut the pilgrimage short of course).

We, however, didn't have the three months that we would have needed to walk the full journey, in sandals, from our home to Rome. So, we decided to do it as similarly as possible. As we couldn't start walking from Spain, we took the plane to one of the ancient Spanish cities to start from there. In other words, we travelled to Naples, as Naples and Sicily, although you might not believe it, were once part of Spain. When Felipe II's coins included the words Hispaniarum Rex, it was an abbreviated way of saying the King of Naples, Sicily and many other places. The beautiful city of Naples was one of the jewels of the Spanish (or Aragones) Crown for two and a half centuries, only slightly less time than Argentina. It is a sad sign of our education system that almost nobody is aware of it.

Abans que continuïs llegint, estimat lector, t'he d'advertir que el pelegrinatge a Roma que estic a punt d'explicar-te va ser un desastre absolut. Si en aquest llibre esperes descobrir una història de superació, proeses físiques, força de voluntat i victòria sobre un mateix, valdria més que abandonessis la lectura ara mateix, per no emportar-te un desengany. Com ben bé deia Aristòtil (suposo que era Aristòtil, perquè era un senyor molt savi i deia moltes coses): «Benaurat el qui dedica temps a meditar sobre els seus propis èxits, perquè tindrà molt de temps lliure».

La trista realitat és que gairebé no hi va haver cap pla o propòsit que els meus dos companys i jo no ens saltéssim al llarg del camí. De fet, vam començar incomplint la primera norma de tot pelegrinatge i aquesta primera transgressió va marcar el to general de tot el viatge. Em reafirmo: una peregrinació desastrosa.

La primera norma de tot pelegrinatge diu, simplement, que el camí ha de començar a la porta de casa del pelegrí. Altrament, amb prou feines es pot parlar de pelegrinatge. Quan un pelegrí medieval decidia fer el camí de Sant Jaume (o l'invitava amablement a fer-ho el seu confessor, per tal de purgar els seus pecats), no viatjava amb carrossa fins a Roncesvalls per començar des d’allí el romiatge. No. Es posava les espardenyes, agafava la gaiata i el sarró, s'acomiadava de la família entre els tolls de llàgrimes que vessaven els seus parents més propers i caminava els mesos que fessin falta fins a arribar al seu destí (llevat que els bandolers, les feres, el fred, la gana o les pestes escurcessin considerablement el pelegrinatge, és clar).

No obstant això, nosaltres no disposàvem de tres mesos, que és el temps que hauríem trigat a fer el viatge sencer fins a Roma des de casa nostra, amb espardenyes i tocant carretera. Així doncs, vam decidir que l’experiència s’hi semblés el màxim possible. Com que no podíem sortir caminant des d'Espanya, vam agafar un avió fins a una de les antigues Espanyes, i vam sortir caminant des d'allí. És a dir, vam viatjar fins a Nàpols. Perquè Nàpols i Sicília, encara que sembli mentida, antany van ser Espanyes. Quan les monedes de Felip II deien «Hispaniarum Rex», era una forma abreujada de dir rei de Nàpols, de Sicília i de molts altres llocs. La bonica ciutat de Nàpols va ser una de les joies de la Corona espanyola (o aragonesa) durant dos segles i mig, una mica menys que l’Argentina, per exemple. És una mostra del trist estat del nostre sistema educatiu que gairebé ningú en sigui conscient.