This site uses cookies.
Some of these cookies are essential to the operation of the site,
while others help to improve your experience by providing insights into how the site is being used.
For more information, please see the ProZ.com privacy policy.
Ángeles MASTRETTA, "Ortografía", Maridos, Buenos Aires: Seix Barral, 2007, págs. 237-238. 381 words
Al fin, su marido se cansó de quedar bien con ella y se fue a quedar bien con alguien más. Los primeros días Ofelia sintió la soledad como un cuchillo y se tuvo tanta pena que andaba por la casa a ratos ruborizada y a ratos pálida. [...]
Un día cambió los cuadros de pared, otro regaló sillas del comedor que de tanto ser modernas pasaron de moda. [...]. Al último arremetió contra su sala, segura de que urgía cambiar la tela de los sillones. El tapicero llegó al mismo tiempo en que le entregaron por escrito la petición formal de divorcio. La puso a un lado para pensar en cosas más tangibles que el desamor en ocho letras. Trajinó en un muestrario buscando un color nuevo y cuando se decidió por el verde pálido el tapicero llamó a dos ayudantes que levantaron los muebles rumbo al taller. [...] Ofelia los vio irse y siguió con la mirada el rastro de cositas que iban saliendo de entre los cojines: un botón, dos alfileres, una pluma que ya no pintaba, unas llaves de quién sabe dónde, un boleto de Bellas Artes que nunca encontraron a tiempo para llegar a la función, el rabo de unos anteojos, dos almendras que fueron botana y un papelito color de rosa, doblado en cuatro, que Ofelia recogió con el mismo sosiego con que había ido recogiendo los demás triques. Lo abrió. Tenía escrito un recado con letras grandes e imprecisas que decía: «Corazón: has lo que lo que tu quieras, lo que mas quieras, has lo que tu decidas, has lo que mas te convenga, has lo que sientas mejor para todos». «¿Has?», dijo Ofelia en voz alta. ¿Su marido se había ido con una mujer que escribía «haz» de hacer como «has» de haber? ¿Con una que no le ponía el acento a «tú» el pronombre y lo volvía «tu» el adjetivo? ¿Con alguien capaz de confundir el «más» de cantidad con el «mas» de no obstante? La ortografía es una forma sutil de la elegancia de alma, quien no la tiene puede vivir en donde se le dé la gana. Según el pliego que debía firmar, la causa del divorcio era incompatibilidad de caracteres. «Nada más cierto», pensó ella. «La ortografía es carácter». Firmó.
The winning and finalist entries are displayed below.To view the like/dislike tags the entries received simply click on the "view all tags" link on the right hand corner of each entry.
You can leave your feedback for this pair at the bottom of the page.
Congratulations to the winners and thanks to all the participants!
Al final, el seu marit es va cansar de quedar bé amb ella i se’n va anar a quedar bé amb algú altre. Els primers dies l’Ofèlia va sentir la soledat con una ganivetada i es va fer tanta llàstima que caminava per casa ara pàl•lida ara sufocada.
Un dia va canviar els quadres de paret, un altre dia va regalar cadires del menjador que de tant modernes que eren havien passat de moda. L’últim dia va escometre la sala, convençuda que calia canviar la tela de les butaques. El tapisser va arribar al mateix moment que li donaven per escrit la petició formal de divorci. La va deixar per allà per pensar en coses més tangibles que el desamor en set lletres. Es va dedicar al mostrari buscant un color nou i quan es va decidir pel verd pàl•lid el tapisser va cridar dos ajudants que es van endur els mobles cap al taller. L’Ofèlia els va veure marxar i va anar seguint amb la mirada el rastre de cosetes que sortien d’entre els coixins: un botó, dues agulles de cap, una ploma que ja no escrivia, unes claus de qui sap on, un fullet de Belles Arts que no havien trobat a temps per anar a la funció, una barnilla d’unes ulleres, unes ametlles que havien servit de botanes i un paperet de color rosa, doblegat dues vegades, que l’Ofèlia va recollir amb la mateixa calma amb què havia anat recollint els altres fòtils. El va desplegar. Tenia escrit un missatge amb lletres grosses i imprecises que deia: “Cor meu: as de fer el que vulguis, el que mes vulguis, as de fer el que decideixis, as de fer el que mes et convingui, as de fer el que sentis que es mes bo per a tots”. “As?”, va dir l’Ofèlia en veu alta. El seu marit se n’havia anat amb una dona que escrivia “has” d’haver com “as” de carta de joc ? Amb una que no li posava l’accent a “és” el verb i el convertia en “es” el pronom? Amb algú capaç de confondre el “més” de quantitat amb el “mes” conjunció? L’ortografia és una forma subtil de l’elegància de l’ànima, qui no la té pot viure on li doni la gana. D’acord amb el plec de condicions que havia de signar, la causa de divorci era incompatibilitat de caràcters. “Res més cert”, va pensar. “l’ortografia és caràcter”. Va signar.
A la fi, el seu marit es va cansar de quedar bé amb ella i se’n va anar a quedar bé amb algú més.
Els primers dies, l’Ofèlia va sentir la solitud com un ganivet i es va tenir tanta pena que anava per casa a estones ruboritzada i a estones pàl•lida. [...]
Un dia va canviar els quadres de la paret, un altre va regalar cadires del menjador que de tant ser modernes van passar de moda. [...]. Al final va arremetre contra la seva sala, segura que corria pressa canviar la tela de les butaques.
El tapisser va arribar en el precís moment en què li entregaven per escrit la petició formal de divorci. La va posar en un costat per a pensar en coses més tangibles que el desamor en vuit lletres. Va traginar el mostrari cercant un color nou i, quan es va decidir pel verd pàl•lid, el tapisser va cridar dos ajudants que van aixecar els mobles rumb al taller.
[...] L’Ofèlia els va veure marxar i va seguir amb la mirada el rastre de cosetes que anaven sortint d’entre els coixins: un botó, unes agulles, una ploma que ja no pintava, unes claus de qui sap on, una entrada a Belles Arts que mai no van trobar a temps per a arribar a la funció, la cua d’uns binocles, dues ametlles que van ser botanes i un paperet de color de rosa, doblegat en quatre, que l’Ofèlia va recollir amb el mateix assossec amb què havia anat recollint els altres fòtils.
El va obrir. Tenia escrit un missatge amb lletres grans i imprecises que deia: "Rei, tens que fer el que tú vulguis, el que mes vulguis, tens que fer el que decideixis, tens que fer el que mes et convingui, tens que fer el que sentis millor per a tots”.
“Tens que fer?”, va dir l’Ofèlia en veu alta. El seu marit se n'havia anat amb una dona que escrivia “tens que fer" en lloc de “has de fer”? Amb una que posava un accent a “tu”? Amb algú capaç de confondre el “més” de quantitat amb la conjunció “mes”?
L’ortografia és una forma subtil de l’elegància de l’ànima, qui no la té pot viure on li doni la gana.
Segons el plec que havia de signar, la causa del divorci era la incompatibilitat de caràcters. “Res de més cert”, va pensar ella. “L’ortografia és caràcter”. Signà.
Al final, el seu marit es va cansar de quedar bé amb ella i se’n va anar a quedar bé amb algú altre. Els primers dies l’Ofèlia va sentir la solitud com un ganivet i es feia tanta pena que caminava per la casa a voltes ruborosa, a voltes pàl•lida. [...]
Un dia, va canviar els quadres de la paret, un altre va regalar cadires del menjador que, de tant modernes que eren, havien passat de moda. [...]. Per acabar, va arremetre contra la sala, segura que urgia canviar la tela de les butaques. El tapisser va arribar al mateix temps que rebia per escrit la petició formal de divorci. La va deixar a un costat per pensar en coses més tangibles que el desamor en set lletres. Va fullejar de dalt a baix un mostrari buscant un color nou i, quan es va decidir pel verd pàl•lid, el tapisser va cridar a dos ajudants que van prendre els mobles camí del taller. [...] L’Ofèlia va veure com marxaven i va seguir amb la mirada el rastre de petites coses que anaven desfilant d’entre els coixins: un botó, dues agulles, una ploma que ja no pintava, unes claus ves a saber de qui, una entrada de Belles Arts que mai no van trobar a temps per arribar a la funció, la branca d’unes ulleres, unes ametlles que un dia van ser aperitiu i un paperet de color rosa, doblegat en quatre, que l’Ofèlia va recollir amb el mateix assossec amb que havia anat recollint els altres trastos. El va obrir. S’hi llegia una nota en lletres grans i imprecises que deia: “Amor: em de fer el que tú vulguis, el que mes t’agradi, em de fer el que tú decideixis, em de fer el que mes et convingui, em de fer el que creguis que és millor per a tots”. “Em?”, va dir l’Ofèlia en veu alta. El seu marit s’havia anat amb una dona que escrivia el pronom “em” com si fos “hem”, del verb “haver”? Amb una dona que accentuava el “tú”, com en castellà? Amb algú que confonia el “més” de quantitat amb el “mes” de l’any? L’ortografia és una forma subtil de l’elegància de l’ànima, qui no la té pot viure allà on vulgui. Segons el plec que havia de firmar, la causa del divorci era la incompatibilitat de caràcters. “Totalment d'acord”, va pensar ella. “L’ortografia és caràcter”. Va signar.
Al final, el seu marit es va cansar de quedar bé amb ella i es va anar a quedar bé amb algú altre. Els primers dies Ofelia va sentir la soledat com un ganivet i va tenir tanta pena que anava per la casa a vegades ruboritzada i a vegades pàl•lida. [...]
Un dia va canviar els quadres de la paret, un altre va regalar cadires del menjador que de tant moderes que eren van passar de moda. [...]. Finalment va arremetre contra la seva sala, segura que urgia canviar la tela de les butaques. El tapisser va arribar al mateix temps que li van lliurar per escrit la petició formal de divorci. La va posar a un costat per pensar en coses més tangibles que el desamor en vuit lletres. Va traginar en un mostrari cercant un color nou i quan es va decidir pel verd pàl•lid el tapisser va cridar a dos ajudants que van aixecar els mobles direcció al taller. [...] Ofelia els va veure anar-se i va seguir amb la mirada el rastre de cossetes que anaven sortint d’entre els coixins: un botó, dues agulles, una ploma que ja no pintava, unes claus de qui sap on, una entrada de Belles Arts que mai no van trobar a temps per arribar a la funció, la patilla d’unes ulleres, dues ametlles que van ser aperitiu i un paperet color de rosa, doblegat en quatre, que Ofelia va recollir amb el mateix assossegament amb el qual havia anat recollint la resta de trastos. El va obrir. Tenia escrit un missatge amb lletres grans i imprecises que deia: "Amor meu: fas el que el que tu vulguis, el que mes vulguis, fas el que tú vulguis, fas el que mes et convingui, fas el que sentis millor per a tots”. “Fas?, va dir Ofelia en veu alta. El seu marit s’havia anat amb una dona que escrivia “fas”, en segona persona del singular, enlloc de “fes”, en tercera persona del singular? Amb una que li posava accent a "tú", com el pronom en castellà, enlloc de "tu" sense accent, com es fa en català? Amb algú capaç de confondre el “més” de quantitat amb el “mes” de no obstant això? L’ortografia és una forma subtil d’elegància de l’ànima, qui no la té pot viure on li doni la gana. Segons el plec que havia de firmar, la causa del divorci era la incompatibilitat de caracters. “Quina veritat!”, va pensar ella. “L’ortografia és caràcter”. Va signar.
